Proyecto

“Primer Acceso” es el primer control que debemos superar para penetrar los muros de la prisión. Este “Primer Acceso” es también la puerta que dejamos atrás cuando salimos de ella. Traspasar el umbral no deja indiferente.

Desde la asociación Ombra estamos coordinando unas jornadas de reflexión en torno a los impactos del encarcelamiento en la sociedad actual y su resistencia desde los lenguajes artísticos.

Los debates que aquí proponemos quieren  ser una aproximación a los procesos del encarcelamiento que se dan en el contexto catalán, siempre teniendo en cuenta otras experiencias que puedan aportar comprensión a las problemáticas que éste presenta. Las jornadas pretenden ser un punto de encuentro en el que producir conocimiento de forma colectiva para recimentar las bases en las que apoyamos nuestras creencias y prácticas sobre el medio carcelario.

“Primer Acceso” es una aproximación multidisciplinar al encarcelamiento  y sus impactos. Entendiendo que se trata de un proceso que implica a toda la sociedad, “Primer Acceso” girará en torno a tres ejes:

  • “Fuera”: como dispositivo que sirve al orden social, reflexionar en torno a las funciones que cumple el encarcelamiento y cómo encaja en un contexto marcado por la crisis y la precariedad laboral.
  • “Dentro”: los impactos que la privación de libertad tiene sobre los individuos según género, raza, etnia, procedencia social, estatus laboral y edad.
  • “Accesos”: experiencias desde los lenguajes artísticos que visibilizan los impactos del encarcelamiento y tienden puentes entre el “dentro” y el “fuera” activando la resistencia simbólica.

Durante las jornadas de debate se quieren visibilizar los intervalos dónde se disuelve la distinción entre “dentro” y “fuera”, buscando “accesos” a través de los lenguajes artísticos.

Las temáticas tratadas en las cuatro jornadas de “Primer Acceso”  serán:

  1. El Encarcelamiento en el marco de la Crisis actual.
  2. Mujeres encarceladas y Modelo Terapéutico.
  3. Extranjería y Cárceles de Jóvenes.
  4. Alternativas al Encarcelamiento.

En todas ellas habrá una contextualización teórica, la presentación de trabajos desde lo artístico y debates en torno a las temáticas tratadas.

Núria Güell

La Núria Güell es va llicenciar en Belles Arts per la UB, i va continuar els seus estudis en la Càtedra d’Art de Conducta a L’Havana (Cuba). Ha participat a diverses bienals com les de La Habana (2009), Pontevedra (2010) i Liverpool (2011).

La seva obra s’ha mostrat a museus i galeries de Barcelona, La Haya, Madrid, París, Nova York, Miami, Formigine, Londres i La Habana, així com  en diversos centres socials auto-gestionats.

El projecte que aquí presentem es diu

Aplicación Legal Desplazada#3: FIES. 

En un primer moment, el que ens va interessar d’aquest procés creatiu va ser el treball directe que fa sobre la transgressió de la legalitat per part del poder.

Aquesta transgressió es manifesta d’una banda perque en el cas dels FIES no s’apliquen les normatives que defensen els drets de les persones preses, i per tant són anticonstitucionals (com el cas de la dispersió territorial).

D’altra banda, la pròpia execució d’alguns dels articles que conformen el règim FIES es considera Tortura Blanca i ha estat denunciat per nombrosos organismes internacionals. La Tortura Blanca es basa en tècniques subtils, enfocades a atacar les resistències psicològiques i que no deixen marques físiques. Algunes actuen sobre el cos (privació sensorial, alteració dels cicles de son…) i d’altres son purament psicològiques (simulacions d’agressions, allunyament dels familiars…). Aquestes tècniques s’han desenvolupat sobretot a occident on s’intenta mantenir la imatge d’ “Estat de Dret”, ja que son tortures més difícils de demostrar.

Una altra característica que ens sembla remarcable de l’obra és com interfereix en la distinció  dins/fora. En aquest cas, la Núria no ha entrat mai a una institució penitenciària, però amb el seu procés creatiu ha aconseguit traspassar totes les barreres físiques, administratives i simbòliques. De fet ha arribat des del punt més aïllat i invisibilitzat  de la presó, fins a la segona residència del Ministre de Justícia,  que és un espai privat i “amagat” al comú de la societat. Aquest trànsit epistolar apropa els dos extrems subvertint la distinció entre el dins i el fora. Amb aquest moviment es desplacen les relacions de poder establertes, ja que les instàncies, denúncies i peticions dels interns se salten tot el tràmit burocràtic, tot el sistema administratiu que desatén les seves demandes, per a arribar a mans del responsable polític que  ha legalitzat el règim FIES després de que fos declarat “nul de ple dret” pel Tribunal Suprem. Amb la seva acció, a més, interpela als responsables polítics i els mitjans de comunicación oficials i els demana responsabilitat fent-los partíceps de l’acció artística.

En quant el medi de l’escriptura, ens fa pensar en les poesies escrites pels presos de Guantànamo. Aquestes poesíes, que eren censurades per la institució, aconseguien també creuar els murs i constituïen tant un instrument de resistència a nivell personal com un mecanisme amb el que restablir la connexió amb la societat.

En la meva pràctica, duent a terme un taller d’escriptura creativa en un centre penitenciari, un dels participants em va comentar que des que es va iniciar el taller també havia reiniciat el contacte per correu amb els seus familiars i amics del carrer. D’alguna forma, el procés creatiu l’havia empès a restablir la comunicació amb els de fora (que deia que feia temps que s’havia trencat) i alhora, com ell mateix comenta en el seu recull de poemes, l’havia ajudat a aflorar els seus sentiments i pensaments. També va fer servir aquest recull per escriure un prefaci titulat “A la atención de su Ilustrísima señoría”, on critica el sistema de lleis que condemna els pobres i protegeix els rics.

Tornant al treball de la Núria i lligant amb els temes de resistència simbòlica, pensem  que aquest procés artístic dota les persones en règim FIES, d’un mecanisme personal de resistència i de reclamació dels propis drets.

A la vegada té efectes sobre el conjunt de la societat perquè denuncia i visibilitza les fissures de l’estat de dret.

Podeu trobar  més informació de l'”APL#3: FIES”, al web del projecte:

http://www.nuriaguell.net/

http://www.acvic.org/fies/

Motivacions de “Primer Accés”

A Ombra dissenyem projectes que busquen la interacció entre les ciències socials i les pràctiques artístiques. Ambdós són mitjans amb els que evidenciar, reflexionar i actuar sobre situacions o conflictes que es donen en la societat. Com a temàtiques ens interessa revisar les dinàmiques quotidianes que es presenten com a naturals i que alhora reflecteixen relacions de poder. I un dels àmbits en que hi ha un exercici i una demostració evident de poder, és en l’empresonament.

Amb les jornades de “Primer Acceso” volem investigar els impactes que té l’empresonament sobre els individus, els grups i la societat. També revisar com la situació de crisi modifica els sistemes de control social, quines accions es tipifiquen com a delictives i quines d’elles estan relacionades amb les reclamacions dels moviments socials, el paper que té l’empresonament en la situació actual i el model d’empresonament que s’està executant, com afecta les persones segons gènere, raça, estatus laboral, edat … Pensem que per a gran part de la població la presó exemplifica la vergonya i resta amagada, invisibilitzada, però alhora la seva ombra condueix la conducta de molts de nosaltres. Donar llum a l’empresonament és necessari per desmitificar-lo, per entendre com afecta als individus i a la societat i per adonar-se que també actua sobre la nostra quotidianitat.

Un cop contextualitzat l’empresonament  i entenent-lo com un exemple de relació de poder, passem a abordar la possibilitat de resistència. I és aquí on entren les pràctiques artístiques. La capacitat de resistir pot tenir diverses formes, però ens hem centrat en aquelles que actuen sobre els símbols, les idees i els missatges (materials essencials dels llenguatges artístics). Durant les jornades presentarem diverses pràctiques artístiques, realitzades per diferents col·lectius i individus, que d’alguna manera representen una possibilitat de resistència (individual, grupal o social) a la situació de dominació que constitueix la pena privativa de llibertat. Creiem que els símbols i els missatges no es queden en el terreny del pensament, sinó que actuen en la realitat i la trastoquen. Les experiències artístiques, a més, contenen la veu silenciada de les persones preses, vivències que mereixen ser escoltades i més en unes jornades dedicades a comprendre l’empresonament.

Experiència personal

En la gestió del projecte “Primer Acceso” també hi ha motivacions personals. Dins el col·lectiu, cadascuna te una trajectòria acadèmica, personal i professional diferent. Com a grup intentem donar sortida a les inquietuds i experiències particulars que encaixin amb els objectius comuns.

En el cas de “Primer Acceso”, va ser la meva feina dins de presons el que va impulsar el projecte. Durant dos estius vaig treballar als centres penitenciaris Brians 1 i Brians 2 duent a terme activitats artístiques. Per a mi son remarcables “Babel, el musical” (Brians 1) i el “Taller d’Escriptura Creativa” (Brians 2).  Durant la meva estada a presons vaig conèixer moltíssimes persones (interns i treballadors) que em van fer canviar la meva visió sobre l’empresonament. El funcionament de la institució em va semblar força dubtós, així com els motius que promouen una pena privativa de llibertat. També em va sobtar la incapacitat del sistema de reinserir o de  retribuir la societat. A partir de llavors, i seguint les meves investigacions en antropologia, em vaig endinsar en l’univers carcerari. Incapaç de desentrellar i donar sentit a aquesta maquinària punitiva, vaig proposar a les meves companyes de dissenyar unes jornades per investigar i posar en comú el coneixement dispers que hi ha sobre l’àmbit penitenciari.

D’altra banda, treballant amb llenguatges artístics dins dels centres vaig poder establir un tipus de relació amb les persones participants i unes experiències molt diferents de les que altres companys (educadors, psicòlegs…) podien tenir. Així em vaig adonar de la capacitat que els processos artístics tenen per a la expressió de narratives que en altres tipus d’activitats queden silenciades. Les arts poden donar sortida a sensibilitats personals, però també a queixes comunes que tenen les persones privades de llibertat. D’aquí la necessitat d’aportar aquestes experiències a les jornades.

La presó no és un mirall de la societat, però mirant-hi s’hi poden veure moltes de les mancances i injustícies que la colpegen. Paga la pena fer-hi un cop d’ull.