Archivo de la categoría: Archivos#1

Eva García (transFORMAS)

Actriu i formadora, és llicenciada en interpretació textual per la ESAD-Còrdova (1999) i posseeix la Suficiència Investigadora per la Universitat de París VIII i Sevilla dintre del programa de Doctorat en Ciències de l’Espectacle d’aquesta última (2001) amb la tesina “La poètica d’Augusto Boal” (excel·lent unànime).

La seva trajectòria com actriu es desenvolupa amb diferents treballs i grups, molts d’ells relacionats amb la creació col·lectiva. Ha treballat amb Mónica Paigneau, Patricie Pavis, Mario Gas i Francisco García Torrado. L’últim espectacle del circuit professional en el qual participa en 2007 va ser Noblesa Obliga, dirigida per David Ojeda.

La seva dedicació principal i especialització evoluciona des de l’ús del Teatre Social a projectes actuals que desenvolupen la idea de Teatre i Desenvolupament Cultural Comunitari. És requerida com a conductora de diferents projectes creatius a nivell nacional i internacional: MIFOC IV-Mostar, Centri for Education and Human Development (Bucarest), Unitinere-Universitat Carlos III. Com a docent en destaquen les formacions per a postgraus de l’Institut del Teatre i professora de metodologia del postgrau de DCC de la UAB. L’any 2004 crea transFORMAS a Barcelona, amb una projecció local, estatal i transnacional. Aquest projecte dóna forma a tot el seu recorregut i interessos, recollint formació i investigació, projectes artístics d’impacte comunitari i grup teatral. A més de ser coordinadora de l’entitat, es dedica en el terreny al projecte teatroDENTRO, com a actriu i formadora.

L’Eva ens introdueix al treball de transFORMAS amb el projecte TeatroDentro. Es centre en el Model 4 Camins, ja que el duen a terme des del 2005 de forma ininterrompuda i amb una presència a la presó de 16 hores setmanals. Això fa que puguin tenir indicadors de canvi personals i col·lectius. Amb els indicadors es pot veure tant la evolució dels interns en relació al projecte, les motivacions i la pròpia institució, com la evolució del propi projecte amb introducció d’innovacions segons les demandes dels participants.

Amb TeatroDentro es busca oferir possibilitats de canvi a nivell personal, col·lectiu i estructural. Alhora produir impacte comunitari deconstruint l’imaginari que sobre la presó tenim la societat (sobre el delinqüent, el càstig, el mal…). Per a això utilitzen la metàfora, ampliant la  mira de possibilitats i buscant uns universals amb els que el públic també pugui empatitzar. La capacitat d’imaginar, a més, dilueix les conseqüències sensorials d’estar pres (pèrdua de sensibilitat sensorial, de sensació de l’espai…). Amb el projecte també es vol empoderar els participants, a través de la formació, perquè se n’apropiïn i puguin prendre decisions del procés, i també perquè se’n facin responsables a través del compromís personal.

Fnalment ens presenta el tràiler de la pel·lícula “Frontera”, un film rodat íntegrament dins la presó amb persones tant internes com externes. Amb aquesta pel·lícula es trenquen les barreres del dins i el fora oferint un producte de producció cultural de qualitat que actualment s’està projectant a diferents festivals de cine de l’estat.

Anuncios

Esteban Crucci (FINMATUN)

Esteban Crucci, videorealitzador,  forma part de l’Associació Cultural FINMATUN.

FINMATUN és un col·lectiu de creadors de l’àmbit de les arts visuals, la música i la producció artística que, des del 2006, treballa de forma estable desenvolupant accions de creació, dinamització social i producció artística amb persones privades de llibertat i en contextos socialment desfavorits.

En la seva intervenció, l’Esteban ens mostra un resum del projecte de Videodansa fet amb col·laboració amb la companyia de dansa Natsnus, dins de diversos centres penitenciaris de Catalunya.

En les creacions de FINMATUN es treballa de forma horitzontal i col·lectiva, i tothom fa de tot per trencar amb la idea d’autoria. Es prioritza tant el procés com el producte, ja que es necessita una bona qualitat final per poder difondre l’obra per cercles que no siguin els purament penitenciaris i així trencar la invisibilitat de l’entorn carcerari.

També planteja varies qüestions que li creen contradiccions. D’una banda es planteja si fent projectes dins de presons el col·lectiu ajuda a obrir esquerdes en el sistema o si, per contra, el que fa és anar a favor d’aquest. També planteja dubtes sobre els modes de finançament i la dependència de les subvencions públiques i privades (bancs).

Eva Marxen

Doctora en Antropologia per la URV; Artterapeuta formada en psicoteràpia psicoanalítica i psicoanàlisis. Actualment és docent a l’escola Massana (UAB), col·laboradora del Macba i professora en diferents institucions, programes, postgraus i màsters sobre salut mental i immigració i sobre artteràpia. També és professora convidada a la Universitat de Xile, la Universitat de Gènova i col·labora a la Universitat de Hofstra de Nova York.

Ha treballat durant una década en salut mental i immigració i amb joves en situació de risc social (IES; UEC, Justícia Juvenil).

Ha publicat nombrosos articles a llibres i revistes i ha impartit ponències, conferiències i tallers a diversos congressos nacionals i internacionals. El 2011 va publicar el llibre “Diálogos entre arte y terapia. Del «arte psicótico» al desarrollo de la arteterapia y sus aplicaciones” (Gedisa, Barcelona).

Podeu trobar més informació sobre la seva feina al blog: Eva Marxen

En aquesta intervenció es reflexiona sobre la necessitat de dotar d’una bona base epistemològica a les pràctiques artístiques que es duguin a terme a presons.

Per a entendre l’empresonament s’han de tenir en compte les dinàmiques d’etiquetatge i la construcció social de la desviació que es fa des del poder hegemònic i com aquestes construccions s’estenen pels mitjans de comunicació. En aquestes conceptualitzacions s’aprecia la dominació simbòlica amb la que es naturalitza aquestes creences. La reacció dels subordinats sol ésser acomplint les expectatives que es té d’ells. En aquest sentit, les intervencions artístiques podrien trencar aquesta subjectivació dominant, aportant respostes diferents a les habituals als individus etiquetats. Dins la Institució Total que és la presó, els processos artístics poden trencar les dinàmiques d’expropiació de la identitat basades en coaccions de premi i càstig. Tanmateix, des de les idees de dominació i resistència, l’art pot facilitar espais per a generar narratives oposades a l’hegemònica. Treballar amb l’objecte artístic permet parlar de forma xifrada d’aspectes que d’altra forma quedarien silenciats.

Allò artístic pot ajudar l’individu a salvaguardar la pròpia identitat i pot oferir al grup formes de crear comunitat, alhora restablir una relació amb la societat amb la que visibilitzar i conscienciar sobre les problemàtiques de l’empresonament.

Jaume Asens

Advocat i vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d’Advocats de Barcelona (-.-), membre de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) y del Grup de Recerca sobre l’ Exclusió i Control Social (GRECS). Co-autor amb Gerardo Pisarello del llibre “No hi ha dret (s): la lluita contra la il·legalitat del poder” amb el que comparteix el blog del “No hi ha dret”.

En aquesta intervenció es fa una reflexió sobre com el Model de Control reflexa l’estructura econòmica d’una societat. Històricament, i seguint a Foucault, es passa d’un control absolut per part del sobirà qui busca identificar i anular els enemics. Posteriorment, durant l’Època Moderna amb la presó es vol disciplinar els cossos  per recuperar-los i fer-los útils pel sistema fabril. Després de la 2a Guerra Mundial s’estén l’Estat del Benestar i amb ell les idees humanitàries i de reinserció. Actualment s’està assistint a un retorn cap a la idea de poder absolut per part de l’Estat, amb el que no es vol recuperar sinó neutralitzar els cossos que han deixat de ser útils.

Amb la disminució de l’Estat del Benestar apareix l’Estat Penitenciari que es reforça després dels atemptats de l’11S, introduint el concepte de guerra a l’interior de la societat civil. Els dissidents es construeixen simbòlicament com a enemics, animalitzant-los i deshumanitzant-los, per a poder exercir sobre ells un control militaritzat. Es manté una guerra contra la desviació i contra els exclosos que no han pogut seguir els processos de modernització i que ara es conceptualitzen com a perillosos. Aquestes idees de control del risc es converteixen en un pensament únic que viatja dels USA fins a Europa i del que n’és exemple l’Ordenança del Civisme de Barcelona.

La intervenció conclou amb la lectura del text”Resistir a la por, colpejar juntes” (-.-).

Andrés García Berrio

Advocat, membre de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) i membre de la Coordinadora per a la Prevenció i Denuncia de la Tortura (-.-).

En aquesta introducció a l’empresonament en el marc de la crisis actual, es fa una reflexió entorn als canvis en la legislació penal i els seus processos de criminalització, i també a l’aplicació i conseqüències d’aquests.

Les reformes del Codi Penal serveixen per a governar tant la població dissident com la població exclosa, col·lectius que augmenten en contextos en que és més difícil la subsistència. Les  reformes es tradueixen en una expansió del sistema punitiu que tendeix a la incapacitació d’aquests grups i que estén les dinàmiques de l’empresonament a tota la societat .

Aquestes reformes es duen a terme  també dins la institució amb l’aplicació de mesures que deriven en “cadenes perpetues” encobertes i en altres com la “llibertat vigilada” que donen mostra de com el concepte de gestió del risc ve a substituir el de reinserció. Tanmateix dins la presó hi ha un ús selectiu del concepte de reinserció sobre la pròpia població reclusa, ja que segueix deixant al marge aquelles persones que ja hi arriben per temes d’exclusió o marginació social. Aquesta dinàmica és molt visible amb les persones inmigrants, sobre les que hi ha un tracte discriminatori i racista. Per tant, s’està evidenciant aquest procés des d’un Model de Reinserció cap al Model Incapacitador importat d’USA.

Els desafiaments continuen essent els d’evitar la discriminació de certs sectors de la societat a l’hora que defensar-ne els drets, i el d’estar alerta del procés de privatització que pot patir el sistema punitiu. La privatització duria cap a lal “Industria del Control” que a USA ja es practica i pel qual la població penitenciari és en l’actualitat en aquest país de 720 presos per cada 100.000 habitants.

Núria Güell

La Núria Güell es va llicenciar en Belles Arts per la UB, i va continuar els seus estudis en la Càtedra d’Art de Conducta a L’Havana (Cuba). Ha participat a diverses bienals com les de La Habana (2009), Pontevedra (2010) i Liverpool (2011).

La seva obra s’ha mostrat a museus i galeries de Barcelona, La Haya, Madrid, París, Nova York, Miami, Formigine, Londres i La Habana, així com  en diversos centres socials auto-gestionats.

El projecte que aquí presentem es diu

Aplicación Legal Desplazada#3: FIES. 

En un primer moment, el que ens va interessar d’aquest procés creatiu va ser el treball directe que fa sobre la transgressió de la legalitat per part del poder.

Aquesta transgressió es manifesta d’una banda perque en el cas dels FIES no s’apliquen les normatives que defensen els drets de les persones preses, i per tant són anticonstitucionals (com el cas de la dispersió territorial).

D’altra banda, la pròpia execució d’alguns dels articles que conformen el règim FIES es considera Tortura Blanca i ha estat denunciat per nombrosos organismes internacionals. La Tortura Blanca es basa en tècniques subtils, enfocades a atacar les resistències psicològiques i que no deixen marques físiques. Algunes actuen sobre el cos (privació sensorial, alteració dels cicles de son…) i d’altres son purament psicològiques (simulacions d’agressions, allunyament dels familiars…). Aquestes tècniques s’han desenvolupat sobretot a occident on s’intenta mantenir la imatge d’ “Estat de Dret”, ja que son tortures més difícils de demostrar.

Una altra característica que ens sembla remarcable de l’obra és com interfereix en la distinció  dins/fora. En aquest cas, la Núria no ha entrat mai a una institució penitenciària, però amb el seu procés creatiu ha aconseguit traspassar totes les barreres físiques, administratives i simbòliques. De fet ha arribat des del punt més aïllat i invisibilitzat  de la presó, fins a la segona residència del Ministre de Justícia,  que és un espai privat i “amagat” al comú de la societat. Aquest trànsit epistolar apropa els dos extrems subvertint la distinció entre el dins i el fora. Amb aquest moviment es desplacen les relacions de poder establertes, ja que les instàncies, denúncies i peticions dels interns se salten tot el tràmit burocràtic, tot el sistema administratiu que desatén les seves demandes, per a arribar a mans del responsable polític que  ha legalitzat el règim FIES després de que fos declarat “nul de ple dret” pel Tribunal Suprem. Amb la seva acció, a més, interpela als responsables polítics i els mitjans de comunicación oficials i els demana responsabilitat fent-los partíceps de l’acció artística.

En quant el medi de l’escriptura, ens fa pensar en les poesies escrites pels presos de Guantànamo. Aquestes poesíes, que eren censurades per la institució, aconseguien també creuar els murs i constituïen tant un instrument de resistència a nivell personal com un mecanisme amb el que restablir la connexió amb la societat.

En la meva pràctica, duent a terme un taller d’escriptura creativa en un centre penitenciari, un dels participants em va comentar que des que es va iniciar el taller també havia reiniciat el contacte per correu amb els seus familiars i amics del carrer. D’alguna forma, el procés creatiu l’havia empès a restablir la comunicació amb els de fora (que deia que feia temps que s’havia trencat) i alhora, com ell mateix comenta en el seu recull de poemes, l’havia ajudat a aflorar els seus sentiments i pensaments. També va fer servir aquest recull per escriure un prefaci titulat “A la atención de su Ilustrísima señoría”, on critica el sistema de lleis que condemna els pobres i protegeix els rics.

Tornant al treball de la Núria i lligant amb els temes de resistència simbòlica, pensem  que aquest procés artístic dota les persones en règim FIES, d’un mecanisme personal de resistència i de reclamació dels propis drets.

A la vegada té efectes sobre el conjunt de la societat perquè denuncia i visibilitza les fissures de l’estat de dret.

Podeu trobar  més informació de l'”APL#3: FIES”, al web del projecte:

http://www.nuriaguell.net/

http://www.acvic.org/fies/