Maternitat i Presó

Degut a canvis al Codi Penal, que han endurit les penes i augmentat la llista de conductes castigades, en els darrers anys hi ha hagut un increment de la població penitenciària. En l’actualitat hi ha 133 interns per cada 100.000 habitants a Catalunya (dades del març del 2013), essent el percentatge de dones preses un dels més alts de la Unió Europea (7% del total), de les que un 2,2% conviuen amb els fills menors de 3 anys en situació conjunta de presó en règim ordinari (1). Segons dades de l’Informe del 2006 del Defensor del Pueblo Andaluz (2), per la franja d’edat i la procedència social, el 85% de les dones privades de llibertat entrevistades tenien fills. Al compliment de la pena, un nombre molt elevat de menors queden a càrrec de familiars, donats en adopció o duts a cases d’acollida. La situació de la destrucció dels llaços familiars és greu ja que tan sols el 5% de les criatures de les preses continuen a la llar després de la sentència de la mare (3).

Malgrat  la igualtat de gènere és un valor reconegut a l’ordenança jurídica catalana, el sistema penitenciari presenta carències en quant a particularitats de l’empresonament femení. Diversos informes assenyalen que les preses disposen de pitjors instal·lacions, que aquestes estan situades més lluny dels seus nuclis familiars, que tenen menys possibilitats de formació i laborals i que cobren menys que els homes presos. Com argumenta Dolores Juliano (4), a aquestes particularitats cal sumar-hi que l’actitud davant el delicte es concreta en estratègies diferents per gènere. Així, mentre que per als homes hi ha models socialment acceptats de transgressió i que poden expressar-se com a emblema de masculinitat, per a les dones tota transgressió es  converteix en estigma i exclusió. Això fa que els homes pugin fer compatible el delicte amb els seus rols socials i familiars, mentre que les dones poden perdre irreversiblement la seva funció dins el teixit familiar i el seu reconeixement social.

En quant al tema específic de la maternitat, no hem d’oblidar que les dones han estat enculturades per a acomplir els rols de mare i cuidadora. Per tant, al transgredir les normes socials i ésser empresonades es veuen sobrepenades ja que no poden dur a terme les tasques que per qüestions de gènere els són assignades. Les mares que han delinquit són mares sota sospita i poden perdre fàcilment els vincles filials. Aquesta situació pot crear molta angoixa i patiment.

Degut al paper central de les dones en el teixit familiar, les conseqüències de l’empresonament d’una mare són més devastadores que les del pare. L’impacte de la pena afectarà els fills a molts nivells, essent considerada aquesta situació semblant al dol però amb els agreujants que l’estigma comporta. Els fills de les persones preses poden experimentar diferents problemes psicosocials depenent de l’edat, la resposta de la família i la comunitat, el context i el propi caràcter.

Se sap que el manteniment dels llaços filials pot ajudar a disminuir la  reincidència després del compliment de la condemna. Aquest fet i la defensa del menor són a la base de les polítiques legislatives que es veuen en el dilema de potenciar els beneficis de la maternitat sobre les dones empresonades, o bé la de protegir l’infant dels efectes del sistema penitenciari (5). Però ambdues opcions, legitimades per informes tècnics, desposseeixen les dones dels drets sobre els seus fills. Un exemple d’aquesta pèrdua és el cas de les preses que viuen amb els fills menors de 3 anys en situació conjunta de presó en règim ordinari, i el moment de la separació i canvi a règim “normal” de visites. Aquesta modificació pot ser molt traumàtica ja que el vincle creat es trenca abruptament i deixa les criatures i les mares en un estat  d’angoixa que pot ser insuportable. Però, encara que a nivell de funcionariat es volgués potenciar la relació filial, s’ha de tenir en compte els límits de la legislació en que no es contempla, dins el sistema de visites, l’especificitat de la maternitat.

Coneixent les limitacions del marc legal caldria centrar-se, doncs, en comprendre que la situació que viuen les dones que compleixen condemna i la dels seus fills, s’agreuja per la construcció social de la maternitat i l’estigma que comporta sortir-se’n. Entendre com les dones empresonades interpreten el seu rol de mares i com afecta la mirada social en les relacions paternofilials podria ajudar a minimitzar l’angoixa que ambdós pateixen. D’altra banda, la possibilitat d’oferir eines per a una parentalitat positiva, que reverteixi sobre els menors afectats per la situació ajudaria a restablir vincles dificultosament establerts. Tanmateix, presentar a la societat exemples de maternitat que, malgrat siguin considerats desviats, trenquin la visió estigmatitzada de la dona reclusa, serien passes necessàries  per a canviar-ne la mirada social i així revertir el patiment que la pena suposa.

Treballs citats

1. Departament de Justícia. Descriptors estadístics de serveis penitenciaris i rehabilitació. Dades fins a març del 2013. Departament de Justícia. [En línia] 2012. http://www.gencat.cat/justicia/estadistiques_serveis_penitenciaris/index.htm.

2. Defensor del Pueblo Andaluz. Mujeres privadas de libertad en centros penitenciarios de Andalucía. Informe Especial al Parlamento. Sevilla : s.n., 2006.

3. Proyecto MIP. Mujeres presas en el marco penal, penitenciario y post penitenciario. Barcelona : Surt- Observatorio del Sistema Penal y los Derechos Humanos, 2006.

4. Juliano, Dolores. Presunción de Inocencia. Riesgo, delito y pecado en femenino. San Sebastián : Tercera Prensa-Hirugarren Prentsa S.L., 2011.

5. Olmos, Concepció Yagüe. Mares a la presó. Història de les Presons de Dones a través de la seua vessant maternal. s.l. : Editorial Comares, S.L., 2007.

6. Subdirecció General de Programes de Rehabilitació i Sanitat. El model de rahabilitació a les presons catalanes. Serveis Penitenciaris. [En línia] julio / 2011. http://www20.gencat.cat/docs/Justicia/Documents/Publicacions/model_rehabilitacio_presons_catalanes.pdf.

Anuncios

Eva García (transFORMAS)

Actriu i formadora, és llicenciada en interpretació textual per la ESAD-Còrdova (1999) i posseeix la Suficiència Investigadora per la Universitat de París VIII i Sevilla dintre del programa de Doctorat en Ciències de l’Espectacle d’aquesta última (2001) amb la tesina “La poètica d’Augusto Boal” (excel·lent unànime).

La seva trajectòria com actriu es desenvolupa amb diferents treballs i grups, molts d’ells relacionats amb la creació col·lectiva. Ha treballat amb Mónica Paigneau, Patricie Pavis, Mario Gas i Francisco García Torrado. L’últim espectacle del circuit professional en el qual participa en 2007 va ser Noblesa Obliga, dirigida per David Ojeda.

La seva dedicació principal i especialització evoluciona des de l’ús del Teatre Social a projectes actuals que desenvolupen la idea de Teatre i Desenvolupament Cultural Comunitari. És requerida com a conductora de diferents projectes creatius a nivell nacional i internacional: MIFOC IV-Mostar, Centri for Education and Human Development (Bucarest), Unitinere-Universitat Carlos III. Com a docent en destaquen les formacions per a postgraus de l’Institut del Teatre i professora de metodologia del postgrau de DCC de la UAB. L’any 2004 crea transFORMAS a Barcelona, amb una projecció local, estatal i transnacional. Aquest projecte dóna forma a tot el seu recorregut i interessos, recollint formació i investigació, projectes artístics d’impacte comunitari i grup teatral. A més de ser coordinadora de l’entitat, es dedica en el terreny al projecte teatroDENTRO, com a actriu i formadora.

L’Eva ens introdueix al treball de transFORMAS amb el projecte TeatroDentro. Es centre en el Model 4 Camins, ja que el duen a terme des del 2005 de forma ininterrompuda i amb una presència a la presó de 16 hores setmanals. Això fa que puguin tenir indicadors de canvi personals i col·lectius. Amb els indicadors es pot veure tant la evolució dels interns en relació al projecte, les motivacions i la pròpia institució, com la evolució del propi projecte amb introducció d’innovacions segons les demandes dels participants.

Amb TeatroDentro es busca oferir possibilitats de canvi a nivell personal, col·lectiu i estructural. Alhora produir impacte comunitari deconstruint l’imaginari que sobre la presó tenim la societat (sobre el delinqüent, el càstig, el mal…). Per a això utilitzen la metàfora, ampliant la  mira de possibilitats i buscant uns universals amb els que el públic també pugui empatitzar. La capacitat d’imaginar, a més, dilueix les conseqüències sensorials d’estar pres (pèrdua de sensibilitat sensorial, de sensació de l’espai…). Amb el projecte també es vol empoderar els participants, a través de la formació, perquè se n’apropiïn i puguin prendre decisions del procés, i també perquè se’n facin responsables a través del compromís personal.

Fnalment ens presenta el tràiler de la pel·lícula “Frontera”, un film rodat íntegrament dins la presó amb persones tant internes com externes. Amb aquesta pel·lícula es trenquen les barreres del dins i el fora oferint un producte de producció cultural de qualitat que actualment s’està projectant a diferents festivals de cine de l’estat.

Esteban Crucci (FINMATUN)

Esteban Crucci, videorealitzador,  forma part de l’Associació Cultural FINMATUN.

FINMATUN és un col·lectiu de creadors de l’àmbit de les arts visuals, la música i la producció artística que, des del 2006, treballa de forma estable desenvolupant accions de creació, dinamització social i producció artística amb persones privades de llibertat i en contextos socialment desfavorits.

En la seva intervenció, l’Esteban ens mostra un resum del projecte de Videodansa fet amb col·laboració amb la companyia de dansa Natsnus, dins de diversos centres penitenciaris de Catalunya.

En les creacions de FINMATUN es treballa de forma horitzontal i col·lectiva, i tothom fa de tot per trencar amb la idea d’autoria. Es prioritza tant el procés com el producte, ja que es necessita una bona qualitat final per poder difondre l’obra per cercles que no siguin els purament penitenciaris i així trencar la invisibilitat de l’entorn carcerari.

També planteja varies qüestions que li creen contradiccions. D’una banda es planteja si fent projectes dins de presons el col·lectiu ajuda a obrir esquerdes en el sistema o si, per contra, el que fa és anar a favor d’aquest. També planteja dubtes sobre els modes de finançament i la dependència de les subvencions públiques i privades (bancs).

Eva Marxen

Doctora en Antropologia per la URV; Artterapeuta formada en psicoteràpia psicoanalítica i psicoanàlisis. Actualment és docent a l’escola Massana (UAB), col·laboradora del Macba i professora en diferents institucions, programes, postgraus i màsters sobre salut mental i immigració i sobre artteràpia. També és professora convidada a la Universitat de Xile, la Universitat de Gènova i col·labora a la Universitat de Hofstra de Nova York.

Ha treballat durant una década en salut mental i immigració i amb joves en situació de risc social (IES; UEC, Justícia Juvenil).

Ha publicat nombrosos articles a llibres i revistes i ha impartit ponències, conferiències i tallers a diversos congressos nacionals i internacionals. El 2011 va publicar el llibre “Diálogos entre arte y terapia. Del «arte psicótico» al desarrollo de la arteterapia y sus aplicaciones” (Gedisa, Barcelona).

Podeu trobar més informació sobre la seva feina al blog: Eva Marxen

En aquesta intervenció es reflexiona sobre la necessitat de dotar d’una bona base epistemològica a les pràctiques artístiques que es duguin a terme a presons.

Per a entendre l’empresonament s’han de tenir en compte les dinàmiques d’etiquetatge i la construcció social de la desviació que es fa des del poder hegemònic i com aquestes construccions s’estenen pels mitjans de comunicació. En aquestes conceptualitzacions s’aprecia la dominació simbòlica amb la que es naturalitza aquestes creences. La reacció dels subordinats sol ésser acomplint les expectatives que es té d’ells. En aquest sentit, les intervencions artístiques podrien trencar aquesta subjectivació dominant, aportant respostes diferents a les habituals als individus etiquetats. Dins la Institució Total que és la presó, els processos artístics poden trencar les dinàmiques d’expropiació de la identitat basades en coaccions de premi i càstig. Tanmateix, des de les idees de dominació i resistència, l’art pot facilitar espais per a generar narratives oposades a l’hegemònica. Treballar amb l’objecte artístic permet parlar de forma xifrada d’aspectes que d’altra forma quedarien silenciats.

Allò artístic pot ajudar l’individu a salvaguardar la pròpia identitat i pot oferir al grup formes de crear comunitat, alhora restablir una relació amb la societat amb la que visibilitzar i conscienciar sobre les problemàtiques de l’empresonament.

Jaume Asens

Advocat i vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d’Advocats de Barcelona (-.-), membre de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) y del Grup de Recerca sobre l’ Exclusió i Control Social (GRECS). Co-autor amb Gerardo Pisarello del llibre “No hi ha dret (s): la lluita contra la il·legalitat del poder” amb el que comparteix el blog del “No hi ha dret”.

En aquesta intervenció es fa una reflexió sobre com el Model de Control reflexa l’estructura econòmica d’una societat. Històricament, i seguint a Foucault, es passa d’un control absolut per part del sobirà qui busca identificar i anular els enemics. Posteriorment, durant l’Època Moderna amb la presó es vol disciplinar els cossos  per recuperar-los i fer-los útils pel sistema fabril. Després de la 2a Guerra Mundial s’estén l’Estat del Benestar i amb ell les idees humanitàries i de reinserció. Actualment s’està assistint a un retorn cap a la idea de poder absolut per part de l’Estat, amb el que no es vol recuperar sinó neutralitzar els cossos que han deixat de ser útils.

Amb la disminució de l’Estat del Benestar apareix l’Estat Penitenciari que es reforça després dels atemptats de l’11S, introduint el concepte de guerra a l’interior de la societat civil. Els dissidents es construeixen simbòlicament com a enemics, animalitzant-los i deshumanitzant-los, per a poder exercir sobre ells un control militaritzat. Es manté una guerra contra la desviació i contra els exclosos que no han pogut seguir els processos de modernització i que ara es conceptualitzen com a perillosos. Aquestes idees de control del risc es converteixen en un pensament únic que viatja dels USA fins a Europa i del que n’és exemple l’Ordenança del Civisme de Barcelona.

La intervenció conclou amb la lectura del text”Resistir a la por, colpejar juntes” (-.-).

Andrés García Berrio

Advocat, membre de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) i membre de la Coordinadora per a la Prevenció i Denuncia de la Tortura (-.-).

En aquesta introducció a l’empresonament en el marc de la crisis actual, es fa una reflexió entorn als canvis en la legislació penal i els seus processos de criminalització, i també a l’aplicació i conseqüències d’aquests.

Les reformes del Codi Penal serveixen per a governar tant la població dissident com la població exclosa, col·lectius que augmenten en contextos en que és més difícil la subsistència. Les  reformes es tradueixen en una expansió del sistema punitiu que tendeix a la incapacitació d’aquests grups i que estén les dinàmiques de l’empresonament a tota la societat .

Aquestes reformes es duen a terme  també dins la institució amb l’aplicació de mesures que deriven en “cadenes perpetues” encobertes i en altres com la “llibertat vigilada” que donen mostra de com el concepte de gestió del risc ve a substituir el de reinserció. Tanmateix dins la presó hi ha un ús selectiu del concepte de reinserció sobre la pròpia població reclusa, ja que segueix deixant al marge aquelles persones que ja hi arriben per temes d’exclusió o marginació social. Aquesta dinàmica és molt visible amb les persones inmigrants, sobre les que hi ha un tracte discriminatori i racista. Per tant, s’està evidenciant aquest procés des d’un Model de Reinserció cap al Model Incapacitador importat d’USA.

Els desafiaments continuen essent els d’evitar la discriminació de certs sectors de la societat a l’hora que defensar-ne els drets, i el d’estar alerta del procés de privatització que pot patir el sistema punitiu. La privatització duria cap a lal “Industria del Control” que a USA ja es practica i pel qual la població penitenciari és en l’actualitat en aquest país de 720 presos per cada 100.000 habitants.