La Núria Güell es va llicenciar en Belles Arts per la UB, i va continuar els seus estudis en la Càtedra d’Art de Conducta a L’Havana (Cuba). Ha participat a diverses bienals com les de La Habana (2009), Pontevedra (2010) i Liverpool (2011).
La seva obra s’ha mostrat a museus i galeries de Barcelona, La Haya, Madrid, París, Nova York, Miami, Formigine, Londres i La Habana, així com en diversos centres socials auto-gestionats.
El projecte que aquí presentem es diu
Aplicación Legal Desplazada#3: FIES.
En un primer moment, el que ens va interessar d’aquest procés creatiu va ser el treball directe que fa sobre la transgressió de la legalitat per part del poder.
Aquesta transgressió es manifesta d’una banda perque en el cas dels FIES no s’apliquen les normatives que defensen els drets de les persones preses, i per tant són anticonstitucionals (com el cas de la dispersió territorial).
D’altra banda, la pròpia execució d’alguns dels articles que conformen el règim FIES es considera Tortura Blanca i ha estat denunciat per nombrosos organismes internacionals. La Tortura Blanca es basa en tècniques subtils, enfocades a atacar les resistències psicològiques i que no deixen marques físiques. Algunes actuen sobre el cos (privació sensorial, alteració dels cicles de son…) i d’altres son purament psicològiques (simulacions d’agressions, allunyament dels familiars…). Aquestes tècniques s’han desenvolupat sobretot a occident on s’intenta mantenir la imatge d’ «Estat de Dret”, ja que son tortures més difícils de demostrar.
Una altra característica que ens sembla remarcable de l’obra és com interfereix en la distinció dins/fora. En aquest cas, la Núria no ha entrat mai a una institució penitenciària, però amb el seu procés creatiu ha aconseguit traspassar totes les barreres físiques, administratives i simbòliques. De fet ha arribat des del punt més aïllat i invisibilitzat de la presó, fins a la segona residència del Ministre de Justícia, que és un espai privat i “amagat” al comú de la societat. Aquest trànsit epistolar apropa els dos extrems subvertint la distinció entre el dins i el fora. Amb aquest moviment es desplacen les relacions de poder establertes, ja que les instàncies, denúncies i peticions dels interns se salten tot el tràmit burocràtic, tot el sistema administratiu que desatén les seves demandes, per a arribar a mans del responsable polític que ha legalitzat el règim FIES després de que fos declarat “nul de ple dret” pel Tribunal Suprem. Amb la seva acció, a més, interpela als responsables polítics i els mitjans de comunicación oficials i els demana responsabilitat fent-los partíceps de l’acció artística.
En quant el medi de l’escriptura, ens fa pensar en les poesies escrites pels presos de Guantànamo. Aquestes poesíes, que eren censurades per la institució, aconseguien també creuar els murs i constituïen tant un instrument de resistència a nivell personal com un mecanisme amb el que restablir la connexió amb la societat.
En la meva pràctica, duent a terme un taller d’escriptura creativa en un centre penitenciari, un dels participants em va comentar que des que es va iniciar el taller també havia reiniciat el contacte per correu amb els seus familiars i amics del carrer. D’alguna forma, el procés creatiu l’havia empès a restablir la comunicació amb els de fora (que deia que feia temps que s’havia trencat) i alhora, com ell mateix comenta en el seu recull de poemes, l’havia ajudat a aflorar els seus sentiments i pensaments. També va fer servir aquest recull per escriure un prefaci titulat “A la atención de su Ilustrísima señoría”, on critica el sistema de lleis que condemna els pobres i protegeix els rics.
Tornant al treball de la Núria i lligant amb els temes de resistència simbòlica, pensem que aquest procés artístic dota les persones en règim FIES, d’un mecanisme personal de resistència i de reclamació dels propis drets.
A la vegada té efectes sobre el conjunt de la societat perquè denuncia i visibilitza les fissures de l’estat de dret.
Podeu trobar més informació de l'»APL#3: FIES», al web del projecte:
Primer Acceso 